“Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
(…)”
Jaime Gil de Biedma. No volveré a ser joven. Poemas póstumos. 1968
El tràfec diari
Una aturada forçada propicia la reflexió. Mil i un encàrrecs derivats de la tasca docent la deixaven en un segon terme. Als nostres espais de trobada i reflex… no es podia tractar tot allò que ens havíem programat, sempre hi faltava temps! Si fins i tot ara hem hagut de preparar a corre-cuita els exercicis telemàtics per a l’alumnat i improvisar solucions a la carrera!
En un parèntesi del treball, i seguint les indicacions del meu equip directiu de no sobrecarregar a l’alumnat de feina donada la situació actual d’emergència i confinament, em plantejo: Com a docent, tot el que estic programant és realment significatiu? Arriba a tothom? En quina disposició es troba qui rep aquestes tasques?… Una sèrie de qüestions que també tindrien a veure amb el normal funcionament escolar, però que per motius d’aquest tràfec diari sovint no ens aturem a estudiar.
La dicotomia
Des de diferents grups de professorat als que estic adscrit sorgeix un debat punyent. L’escola sense escola és possible? És sostenible?
Hi ha docents que defensen que com a mínim és viable. Obren canals de caire digital per a que es minimitzi l’impacte que suposa aprendre des de l’isolament físic. Sostenen que, a més, pot ajudar a millorar les capacitats tecnològiques de l’alumnat .
N’hi ha d’altres que pel contrari, mostren la dificultat o la impossibilitat, en alguns casos, de continuar amb el desenvolupament de la tasca docent. És l’anomenada bretxa digital, precarietat social i econòmica, una realitat que afecta a tots els estrats de la comunitat educativa: alumnat, families i docents.
Totes dues visions ens deixen en evidència davant d’una realitat polièdrica i desigual a la que com escola hem de poder donar resposta de manera eficient.
De debò
Escanegem el nostre entorn i Baixem al fang encara una mica més. Parlem sense embuts i encarem una re-evolució educativa, deixant de banda reformes parcials o adaptacions de models importats sense acabar de contextualitzar i creem al nostre propi camí: Inclusiu, integrador, capacitador, democràtic, alliberador… Però de debò!
Tenim temps, sempre hi estem a temps. L’evidència palpable de les nostres febleses fa que aquest sigui un bon moment per començar.
Tant debò la conclusió que en podem extreure després de tot aquest període és que la vida anava de veres. I que tot el que vivim ens serveixi d’antídot per a esdevenir encara més observadors i resolutius davant la realitat.
Acabaré aquesta reflexió amb una advertència que ens feia sempre el professor Carroggio de Molina a l’assignatura de dibuix del natural:
- Primer mireu, estigueu-vos-hi estona i no tingueu pressa. Quan hagueu entès la figura, veureu com la podreu dibuixar tota de cop.
Rafa Haro Galera,
docent
Article aparegut a la revista setsetset, número 170, març-abril 2020.